Diari d'una arqueòloga.

Primer dia:
16 de Novembre de 1783

Em dic Alexandra Desclot, he tingut una vida plena, he viatjat, he conegut món i persones. Tinc dos fills, són la meua vida, però tinc por de no tornar-los a vore, de no abraçar el meu home. Tinc por per la meua vida.
Estic empressonada baix terra en una menuda cel·la. Et contaré tot el que m'ha portat fins ací, i el que m'ocorrega en el transcurs dels dies.
Soc arqueòloga. He estudiat biologia, pal·leontologia i arqueologia. Des de que vaj acabar l'universitat m'he dedicat a investigar i viatjar.
Fa dos anys, en una expedició d'Egipte, vaig descobrir un esquelet prop d'un poblat. Els meus companys i jo vam quedar assombrats, aquest esquelet no pertanyia a un ésser humà comú, sinó a un avantpassat.
Ho vaj presentar a l'Acadèmia de les Ciències de París, la meua caval·lació va donar la volta al món. La idea que provinguerem d'uns simis no va escandalitzar sols el món de la ciència, sinó també va escandalitzar l'esglèsia.
Després d'atormentar-me per messos,l' Inquisició es va presentar a ma casa, i em va arrossegar fins ací.
Tinc por.


Segon dia:

18 de Novembre de 1783
Estimat Diari:
Aquesta, ha sigut la tercera nit ací i ha sigut horrible. Ja porte quatre dies en pressó. Tot va succeir fa uns dies, molt ràpid. Jo estava molt il·lusionada pel meu descobriment.
Ara la meua il·lusió està per terra, pense que ha sigut inútil treballar tant en el meu projecte, em feia tanta il·lusió... Ara estic ací, sola, preocupada pels meus fills, que no sé res d'ellsdes de fa tres dies, espere eixir prompte d'ací i poder veure'ls.
Em senc sola, açò no és vida. EL menjar és escàs i les condicions mínimes...
Estic discriminada pel meu sexe, saben que soc una dona i això els pareix una idea descabellada.
Aquest matí ha vingut un home a parlar amb mi, m'ha dit que pot ser em torturen o em porten a la forca, no ho sé.
La meua cara ha expressat una tristesa sobrenatural.
Que serà dels meus fills, que són el que em dóna llum dia a dia?
He d'eixir d'ací però no sé com.
Tinc fam, sed, estic cansada.

Fins demà Diari.

Àlex

Tercer dia:

19 de Novembre de 1783

Volgut diari, avuí els joves guardes encarregats de les cel·les m'han tert d'aquesta per a dur-me al que anava a ser el meu judici, al entrar en la sala on es cel·lebrava el judici em vaig emportar una sorpresa al vore que hi havien un muntó de curiosos i curioses que esperaven ansiosos el veredicte del jutge. Tot va començar amb una certa tensió en l'ambient, en primer lloc vaig presentar els meus quaderns d'observació que demostraven i verificaven el meu descobriment i teoria per el cual em trobava así, en segon lloc vaig estimar presentar la meua prova més aclaridora i consistent que tenia, els fòssils de l'esquelet, però per a la meua gran decepció va ser denegada, després el fiscal va presentar les seues proves, totalment contràries a les meues.
A continuació el jutge va fer una breu pausa.
Açò està seguent molt dur per a mí i per a la meua família, per a la meua opinió ho veig molt complicat, basant-me en l'actitud del jutge i dels presents a la sala.
Al finalitzar aquesta breu pausa, la qual a mí se'm va fer inacabable, es varen fer realitat les meues antigues suposicions, el jutge al no mostrar cap empediment per les idees que mostrava en un principi, em va declarar culpable.
Pot ser els meus ideals em porten a la tomba, però no puc cedir, en un futur s'em reconeixerà com a tal.

Quart dia:

20 de Novembre de 1783

Estimat Diari:
Avuí m'he alçat molt malhumorada pensant en com havia esdevingut el judici d'ahir, el meu advocat defensor no va saber bé com defernsar-me i segurament perdré el judici i em quedaré a la pressó.
A les 10:00 hores, han arribat els guàrdies i a empentades m'han portat al menjador a desdejunar. Jo no tenia fam, però ells m'han obligat a menjar-m'ho pegant-me una bofetada. Sense ganes m'hoe he menjat i com abans m'havia oposat al que volien els guàrdies, ells m'han enviat a la cuina per a netejar tots els plats dels empressonats, i després he tingut que netejar totes les taules i fregar els comuns, on feia una olor tan desagradable que marejaria tothom. Quan he acabat, com estava molt cansada m'he tombat al llit per a descansar. Els guàrdies han donat forts cops a la meua porta i m'han despertat. Quan han entrat m'han manat més feina però m'he negat a fer-la perquè estava molt cansada. Els ha molestat molt que hem negara i m'han pegat amb totes les seues forces una gran pallissa, i m'han tancat tot el dia al calabós.
Ara, a les 22:00 hores, ja m'han portat a la meua cel·la, però em fa mal tot i no em trobe gens bé. Vaig a dormir a veure si em recupere.

Fins demà Diari.


Cinqué dia:
22 de Novembre de 1783

Estimat diari, eres l'únic amic que em queda, l'unica via d'evadir-me d'aquest infern.
Després de la pallissa que em propinaren aquells homes em fa tot mal, no puc respirar amb normalitat i estic atemorida, molt atemorida.
Al no retractarme públicament, vej cada dia més difícil eixir d'aquesta pressó, vej cada dia més difícil el sobreviure.
No crec que puga suportar una pallisa similar a l'última i no se si serà encara pijor.
Vej difícil el fet de superar-ho, i si muic, moriré per les meues conviccions, defenent la ciència i la raó.
Ame al meu home i vuic als meus fills com a la meua vida, i espere que algún dia em perdonen açò.
Soc Alexandra Desclot, i es possible que aquestes siguen les meues últimes paraules, les últimes paraules d'una dona que lluità per la ciència, i per la raó.